La Xina ja no és només el país que més ràpid avança en l’electrificació de la seva economia; és també l’actor que està marcant els ritmes i els costos de la nova economia energètica global. Mentre bona part del món accelera per reduir la dependència dels combustibles fòssils i reforçar la seva competitivitat, Europa corre el risc de quedar desplaçada en àmbits clau. Aquest context obliga a passar de la diagnosi a l’acció: identificar on encara hi ha espai industrial i de negoci per a Europa —i, en particular, per a Catalunya— i concentrar-hi l’esforç amb criteri estratègic.

A la Xina, l’any 2025 es van vendre gairebé 8 milions de cotxes elèctrics i 5 milions d’híbrids endollables, equivalents al 33% i al 21% del mercat de vehicles nous. Gairebé el 30% dels camions pesants nous —i la majoria de furgonetes i camions lleugers— també són elèctrics. El mateix any s’hi van instal·lar bombes de calor per una potència total de 65 GW, més que a cap altre país. A més, el 2024 la Xina ja tenia 78 GW de bateries estacionàries instal·lades, més que els EUA i la UE conjuntament. En renovables, el 2025 va afegir gairebé 100 GW d’eòlica i 315 GW de solar fotovoltaica.

Pas a pas, la Xina és, amb diferència, el país que més ha avançat en l’electrificació de la seva economia per esdevenir un “electroestat”. Si el 2010 l’electricitat representava el 18% del consum final d’energia, avui ja se situa en un 30%, i continua creixent.

Aquest avenç respon, sobretot, a la voluntat de reduir la dependència del petroli i del gas importats, equilibrar la balança comercial i limitar l’impacte econòmic de la volatilitat dels preus, com s’ha tornat a evidenciar amb la crisi geopolítica recent. Alhora, contribueix a reduir la contaminació local i a complir els compromisos climàtics assumits en l’Acord de París i en altres pactes multilaterals.

Això ho és tot? No. L’impacte de l’aposta xinesa va molt més enllà del seu mercat intern. El Pakistan va instal·lar 17 GW de solar fotovoltaica el 2024, una xifra descomunal, similar a la del conjunt d’Àfrica. El 2025, els cotxes elèctrics van assolir una quota del 73% al Nepal, del 42% al Vietnam, del 24% a l’Uruguai i del 19% a Tailàndia. En tots aquests casos, els principals proveïdors de panells, cotxes, bateries i altres equips són xinesos. La Xina, per tant, no només lidera l’electrificació domèstica: també s’està consolidant com el gran productor i exportador global de tecnologies d’electrificació. I ho fa perquè tres quartes parts de la població mundial viuen en països importadors de petroli i gas, especialment vulnerables a les crisis dels combustibles fòssils.

Mentrestant, Europa perd posicions. Les polítiques inicialment ambicioses de l’European Green Deal s’ha desplegat amb lentitud i, en alguns àmbits, fins i tot s’han corregit a la baixa. N’és un exemple la rebaixa en l’aposta pels vehicles elèctrics, en bona part per la pressió dels fabricants europeus, que alhora perden quota de mercat de forma accelerada a la Xina, a escala global i ja també dins d’Europa. La producció de plaques fotovoltaiques europees és residual i la gran aposta per unes bateries pròpies, simbolitzada per Northvolt, ha acabat en fracàs. 

Aquesta pèrdua d’impuls industrial pot esdevenir irreversible si no s’actua aviat. Per revertir-la, cal reforçar la indústria local amb capacitat real per avançar en la descarbonització i l’electrificació. En particular, destaquen tres àmbits:

  • Indústria de l’automòbil: Europa hauria de prioritzar els cotxes elèctrics petits i assequibles, que són els que demana majoritàriament el mercat. Més enllà de Cupra, Seat podria tenir-hi un paper rellevant si decideix assumir-lo (fins ara hi ha renunciat). També cal accelerar l’electrificació del vehicle pesant —furgonetes, camions i autocars— i aprofitar aquesta transició per reforçar la indústria auxiliar, incloent-hi fabricants de carregadors. A Catalunya, empreses com Circutor, Wallbox i Vega en podrien sortir beneficiades, però avui es veuen penalitzades per la feblesa del mercat local.

  • Bombes de calor: Europa encara disposa d’una indústria sòlida en climatització, però l’ha de reforçar per evitar una nova dependència asiàtica. A més de la seva rellevància industrial, és un sector intensiu en ocupació en instal·lació i manteniment. El seu potencial va més enllà dels edificis: en processos industrials de baixa i mitjana temperatura (fins a 200 °C), l’electrificació ja és plenament viable amb importants estalvis energètics, fet especialment rellevant per a la indústria alimentària catalana. Empreses com Hitecsa, avui integrada a Baxi, i altres grups europeus, poden ser la base d’actors industrials forts en la descarbonització de la climatització amb projecció global.

  • Eòlica: Europa encara disposa d’una base industrial rellevant, però els grans fabricants —Vestas, Siemens Gamesa o Nordex— perden quota global davant dels competidors xinesos. Cal evitar que l’eòlica repeteixi el trajecte de la fotovoltaica: lideratge tecnològic inicial i pèrdua posterior de capacitat industrial. Europa ja té actors per sostenir una gran indústria d’aerogeneradors, però necessita convertir-los en una cadena continental robusta, finançada amb criteris industrials intel·ligents. Per a Catalunya, això obre oportunitats en enginyeria, components, ports, eòlica marina, repotenciació i serveis tècnics especialitzats.

En definitiva, la descarbonització i l’electrificació no són només una exigència climàtica, sinó també una cursa industrial i econòmica en plena marxa. Si Catalunya i Europa volen preservar capacitat productiva, competitivitat i autonomia estratègica, han d’actuar ara amb una aposta decidida pels sectors que encara mantenen base industrial i potencial de lideratge. El temps de la diagnosi s’acaba: cal concentrar esforços, mobilitzar inversió i alinear polítiques públiques i iniciativa empresarial amb una ambició real de reindustrialització.

Ivan Capdevila, Director d’Energia i Sostenibilitat de WATTEGA, coordinador del Grup de treball d’Edificació Sostenible del CEEC.