Ens trobem en un moment clau per al sector fotovoltaic, una autèntica volta de clau. És imprescindible que la feina que fem es reflecteixi en entorns digitals capaços d’oferir informació clara i entenedora a qui l’ha de comprendre: la societat en general. A més, el nostre sector treballa sovint en alçada, literalment. L’activitat i el servei que oferim a la ciutadania i al sistema energètic es desenvolupen en espais elevats, i això fa que els beneficis que generem no siguin visibles a simple vista. Altres formes de generació d’energia, en canvi, es poden identificar fàcilment mentre conduïm, caminem o observem l’entorn.

D’altra banda, la recent apagada del 28 d’abril de 2025, en què algunes veus van tornar a apuntar al nostre sector com a un dels responsables, ens va tornar a desestabilitzar. Novament ens vam veure assenyalats, convertits en part del problema. Tot això passa mentre queda invisibilitzada una realitat que es repeteix dia rere dia: el preu de l’energia durant les hores solars cau fins gairebé 0 €/MWh gràcies a l’energia que aportem al mercat, especialment en períodes que, a priori, haurien de registrar una baixa demanda. Aquesta aportació no es relaciona directament amb l’autosuficiència energètica, que mereix un debat propi i que abordarem en un altre moment.

Recordem també que, arran d’aquella apagada, es va parlar d’un possible atac cibernètic a la xarxa. I aquí és on vull arribar. Els sistemes de generació fotovoltaica local que estem desplegant han de ser integrats de manera clara dins del sistema elèctric nacional, amb la mateixa consideració que es dona als altres agents: generació, transport, distribució i comercialització. Això ha de ser així independentment de la potència instal·lada. En aquest context, les Comunitats Energètiques són una gran oportunitat d’integració. Ens permetran formar part activa del sistema, encara que aquest procés pugui requerir temps.

Ara bé, dins l’àmbit de les Comunitats Energètiques, tenim dos grans reptes a superar. El primer és la limitació de la distància de compartició. El límit dels 2.000 metres s’ha de llegir com un debat intern. No cal anar més lluny ni buscar solucions llunyanes: les trobarem dins del nostre entorn. Moltes ciutats, pobles i barris tenen un radi superior als 2.000 metres, i cal generar dins de cadascun d’aquests espais un debat que ens porti al convenciment que aquest canvi no té marxa enrere. El segon repte és la manera com comuniquem. Hem de saber transmetre la informació al consumidor d’una forma realment entenedora, i fer-ho amb seguretat. A Catalunya tenim una enginyeria de gran valor que hem de reconèixer i protegir. Les empreses que ens hi dediquem hem de transformar el nostre enginy i coneixement en informació útil i clara per a qui l’ha d’entendre.

Perquè tot això sigui possible, cal que les nostres plataformes digitals recullin la informació de manera autònoma i eficient. Només així podrem fer arribar aquesta informació a tots els racons de les Comunitats Energètiques, com ja fan els nostres companys del transport i la distribució amb els seus consumidors. Aquest procés de transformació requereix que les Comunitats Energètiques que estem construint —acompanyades de la nostra enginyeria— s’integrin plenament en el sistema. Serà un esforç immens, però absolutament necessari. Ara mateix, no hi ha final a la vista: només recorregut. Cadascun de nosaltres és necessari per assolir l’objectiu. No hi ha espai per les ombres.

Aquesta transformació, però, ha de fer-se amb la nostra enginyeria, amb el nostre coneixement, amb el nostre enginy. Hem de sumar-nos als qui ja estan plenament integrats i garantir que no deixem cap escletxa per on pugui entrar un atac cibernètic. El sistema digital que cal desenvolupar, el que s’integrarà en temps real a la xarxa i permetrà emetre senyals quan hi hagi suficient energia fotovoltaica, l’hem de construir nosaltres, des del territori i amb la nostra pròpia gestió.

Sóc un ferm creient que tenim l’enginyeria necessària. I aviat, sumarem.