La sostenibilitat és un factor rellevant per la competitivitat actual d’una empresa, però determinant per la seva competitivitat futura. Hi ha diversos motius que ens ho indiquen: el creixement de la sensibilització dels consumidors que incorporen aquesta perspectiva en els seus criteris de compra, la importància que té el compromís mediambiental per atreure i retenir talent, la competència que utilitza la sostenibilitat com a factor de diferenciació, inversors que tenen en compte els criteris ESG (environmental, social, governance), o una legislació cada cop més estricta.

Les emissions de gasos d’efecte hivernacle que una empresa genera fruit de la seva activitat es poden classificar en tres grans àmbits:

Primer: Les emissions directes (abast 1): que són aquelles que es provoquen fruit del funcionament de l’empresa i d’allò que controla. Per exemple, el funcionament d’una màquina, o la flota de vehicles pròpia.

Segon: Les emissions indirectes generades del consum de l’energia que una empresa compra (abast 2).

Tercer: Les emissions de la cadena de valor (abast 3): que són aquelles que generen els proveïdors dels quals l’empresa s’aprovisiona, i les que es deriven de les activitats posteriors de la cadena de valor (la distribució, o l’ús del producte). Es tracta d’emissions que, igual que les de l’abast 2, són de caràcter indirecte.

Segons dades del Pacte Mundial de les Nacions Unides (UN Global Compact), de mitjana el 70% de la petjada de carboni d’una empresa prové de les emissions de la seva cadena de valor. Això implica que habitualment una empresa pot arribar a reduir com a màxim la seva petjada de carboni en un 30%, però el 70% queda en mans de la seva cadena de valor. En aquest context, la col·laboració entre les empreses que la conformen esdevé imprescindible: en primer lloc, per mesurar l’impacte mediambiental d’una activitat econòmica i la contribució que cada agent té en la petjada de carboni; i posteriorment, per definir estratègies per reduir-la.

Catalunya compta amb un avantatge competitiu per afrontar aquest repte: una política de clústers de referència a escala mundial -un model que s’estudia com a cas d’èxit a Harvard- amb 27 entitats de diferents sectors (carni i proteïna alternativa, moda, vi, esport, bellesa,...) que formen part del programa Catalunya Clústers d’Acció. En total agreguen més de 2.700 agents (empreses, centres tecnològics, universitats, administració...) de diferents cadenes de valor, i concentren el 36% de la facturació industrial de l’economia catalana.

Algunes de les accions que aquests clústers fan per catalitzar el canvi cap a la sostenibilitat del nostre teixit productiu es van exposar a la jornada sobre La importància estratègica dels clústers en la descarbonització i sostenibilitat de les cadenes de valor de l’economia catalana organitzada pel Col·legi d’Economistes de Catalunya. En vull destacar algunes que els ponents Xavier Amores (Catalan Water Partnership), Àlex Brossa (Packaging Cluster), i Josep Nadal (CIAC – Clúster Indústria de l’Automoció de Catalunya) van explicar i que il·lustren l’actiu que suposen aquestes iniciatives per a la generació de valor compartit i l’enfortiment de la competitivitat:

  • En el cas de l’aigua, els projectes en l’àmbit de la digitalització amb eines d’intel·ligència artificial per detectar fuites, o per facilitar la gestió del cicle de l’aigua. I també, projectes directament vinculats a l’economia circular, com per exemple el suport a indústries en el càlcul de la petjada hídrica i la reutilització de l’aigua dels seus processos; o la valorització de residus derivats de la dessalinització.
  • Quant al packaging, accions com formacions per a empreses sobre la sostenibilitat de manera holística en el sector, d’innovació col·laborativa en l’àmbit de l’ús de biomaterials, o d’altres de vinculats a la indústria 4.0 que de manera tangencial també afecten la sostenibilitat -per exemple, a través d’una optimització de processos i una reducció de la generació de residus.
  • En el cas de l’automoció, projectes com el de desenvolupament d’una eina de càlcul de la petjada de carboni molt enfocada a les pimes del sector. L’èxit de la qual és que ja s’està replicant per tercera edició, i és només un dels gairebé 50 projectes col·laboratius que anualment es desenvolupen en el marc del clúster.

Totes aquestes accions tenen diversos denominadors comuns: responen a reptes estratègics que tenen les empreses, difícilment una empresa de manera individual els podria dur a terme, fan transferència de coneixement i contribueixen a sensibilitzar sobre la sostenibilitat el conjunt d’actors que conformen el sector. A més, ajuden a posar mètriques harmonitzades per mesurar l’impacte que tenen les empreses en l’àmbit de la sostenibilitat, tal com va reivindicar la presidenta de la Comissió d’Economia i Sostenibilitat, Ana Garcia Molina.

En la seva intervenció, Joan Martí (director d’Estratègia d’Acció) feia referència al fet que ens trobem davant d’un “repte sistèmic”, la prova del qual és la impossibilitat de resoldre’l de forma lineal. Els clústers són testimonis directes d’aquesta transformació. S’evidencia en nous models de negoci que ja s’hi comencen a observar fruit d’algunes decisions estratègiques, com l’evolució d’algunes empreses industrials cap a la servitització, o la tendència de passar de departaments de sostenibilitat relacionats únicament amb l’activitat de producció d’una empresa (optimització de producte, procés...) a estar-ho amb l’àmbit de l’estratègia de negoci.

Aquests canvis impliquen avançar cap a models d’economia circular, fonamentada en l’aprofitament dels recursos ja existents, en detriment de l’economia lineal del take-make-waste –tal com assenyalava Jordi Oliver (Inèdit). Algunes estratègies per transitar-hi poden ser la servitització, l’ecodisseny, la reutilització, o la remanufactura. Tot plegat, es tracta de noves oportunitats per generar avantatges competitius, que passen per no seguir fent el mateix que havíem fet fins ara, i per tant suposen reconfigurar les cadenes de valor per incorporar-hi nous agents necessaris amb qui les empreses s’han de relacionar per implementar-los –en línia amb la intervenció que feia el consultor Lluís Ramis (Cluster Development).

En conclusió, fent meves les paraules de l’ex-degà Anton Gasol en la inauguració de l’acte: “la qüestió de com de malament aniran les coses no és realment una prova per a la ciència, sinó una aposta sobre l’activitat humana. Què farem per aturar el desastre? Quan? Amb quina rapidesa?”. L’encert de les estratègies i canvis que avui adoptem ho determinarà.