5 Feb.

L’energia no es crea ni es destrueix, tan sols es transforma. I en cada transformació una part deixa de ser útil per generar un nou treball, es dissipa en forma de calor. Aquests són els pilars del funcionament físic de tot procés, ja sigui natural o artificial. Són les Lleis de la Termodinàmica. I tothom que estigui relacionat amb el sector energètic, ho hauria de tenir molt present. Seria desitjable, fins i tot, que ho tinguéssim tan interioritzat que regís els nostres actes i les nostres decisions sense haver-hi de pensar, per defecte.

L’enginyer ho tindrà en compte a l’hora de dissenyar una nova màquina, el legislador i el regulador hauran d’intentar que la norma no contravingui la termodinàmica, el sociòleg entendrà que les societats augmenten els seus nivells de complexitat degradant cada vegada més energia (i potència) la qual cosa dona percepció de progrés i de comoditat, l’ecòleg entendrà que les societats complexes poden sostenir-se en la mesura que disposin de recursos energètics i materials i, a la vegada, d’embornal on dissipar els residus sòlids, líquids i gasosos. El filòsof haurà de donar-nos eines per saber com encarem el repte de l’escalfament planetari. El ciutadà haurà d’adaptar el seu model de consum i de compra a un món de recursos finits. L’empresa haurà de minimitzar el CO2 embegut en el seu producte, l’economista haurà no només d’incorporar les externalitats ambientals (per exemple amb la taxa de CO2), sinó arribar a interioritzar la termodinàmica en el procés econòmic. I esperem que el poeta i el músic ens posin la banda sonora dels temps que estem vivent i, sobretot, els que afrontaran les generacions que venen.

És un context de canvi de paradigma que ens obliga a gestionar la incertesa, a entendre que l’evolució dels sistemes complexos -com la societat o els ecosistemes- no és lineal ni segueix una lògica causa-efecte. Un moment en què hem de saber complementar la visió de l’especialista amb la visió del generalista per, junts, anar prenent les decisions del dia a dia amb un clar objectiu de desfossilització a mitjà termini.

Per fer aquest camí, tenim una eina molt potent: la tecnologia. No és suficient, però és necessària. Energies renovables, emmagatzematge, digitalització... són mitjans, no finalitats, per transitar des d’una societat devoradora d’energia i en ple procés d’acceleració des de fa dècades gràcies a l’aprofitament de la potència que ens aporten els combustibles fòssils (recordem: potència és energia dividida per temps) cap a societats viables en el temps, més frugals i que tinguin com a objectiu fer compatible el nivell de desenvolupament necessari amb els recursos (i embornal) disponible.

De totes les tecnologies que podríem analitzar, “l’eficiència energètica” sintetitza com cap altra això de què estem parlant. Ens permet reduir les pèrdues, fer més amb menys, adaptar-nos a la fluctuació dels recursos renovables i la disponibilitat de les xarxes, minimitzar l’ús de materials i recuperar aquells que es puguin. Aprofitar més i millor els recursos disponibles i minimitzar els residus. El conjunt de solucions d’eficiència energètica inclouen també el comportament de qui consumeix, per evitar l’efecte rebot indesitjable. I tot això és possible perquè l’eficiència energètica ens introdueix “informació” en el procés de disseny, de consum, de compra, de decisió. Ens redimensiona el temps dels processos, allargant-los, per assolir una menor demanda de potència. Ens permet no només estalviar energia sinó també desplaçar el moment del consum atenent a criteris d’oportunitat i anticipació (per exemple, disponibilitat de recurs renovable o de capacitat de la xarxa). L’eficiència energètica forma part del conjunt d’instruments -potser és un dels més potents- que tenim per circumscriure el nostre funcionament com a societat dins els límits de la termodinàmica i de la biosfera.

I per a que tot això sigui possible, cal un marc normatiu i una regulació que doni senyals econòmiques a tots els agents per avançar en un desplegament massiu de l’eficiència energètica i la flexibilitat del procés generació-emmagatzematge-consum. En ple debat de la reforma del mercat elèctric no podem oblidar que el canvi cap a tecnologies desfossilitzades ha de tenir, també, sentit econòmic. Això implica reforma de la formació de preus en el mercat majorista sense anestesiar el senyal horàri de manera que el preu reflecteixi la variabilitat de costos de la producció en cada moment. Però repensar el model implica també veure com s’ha d’adaptar el disseny de les xarxes elèctriques i de gasos (i la seva retribució) i, sens dubte, la fiscalitat tant dins d’Europa com en el context global (carbon borden tax). D’aquesta manera podrem aprofitar les eficiències econòmiques de l’eficiència energètica i caldrà que aquestes es traslladin també als consumidors a través de mercats competitius.

L’eficiència energètica és, doncs, un dels eixos clau de la transició energètica perquè ens permet trobar un bon compromís del trilema energètic: ens redueix dependència d’importacions energètiques, millora la qualitat de subministrament, ens facilita l’assoliment dels objectius ambientals i permet energia més competitiva pel consumidor. Posem-la, doncs, entre les nostres prioritats individuals i col·lectives.