26 Gen.

Europa havia dit que el 2035 seria l’any del cotxe sense tub d’escapament: tots els turismes i furgonetes nous haurien de ser de zero emissions. No era només una  norma climàtica, era un far per ordenar inversions, cadenes de subministrament i  estratègies industrials. 

Ara, però, la Comissió Europea ha afluixat una mica el nus. En el nou Automotive Package proposa que el 2035 ja no sigui un 100%, sinó un 90% de reducció d’emissions al tub d’escapament. El 10% restant es podria cobrir amb  compensacions: acer baix en carboni fet a la UE i crèdits de combustibles renovables sostenibles. Sobre el paper, sembla un matís. En la pràctica, obre una  escletxa que ho canvia tot. 

Quan el senyal era “100% zero emissions”, el missatge era clar: o t’hi adaptes o quedes fora de joc. Fabricants, proveïdors, bancs, enginyeries i centres de formació  tenien un horitzó únic i invertien sabent que no hi havia marxa enrere. Quan el senyal  passa a ser “gairebé tot zero emissions, però amb un 10% flexible”, el mercat rep un  missatge diferent: encara hi ha opcions, encara es pot esperar. 

La proposta de Brussel·les, de fet, fa tres coses molt rellevants. Primer, manté viu el  motor de combustió més enllà del 2035: híbrids endollables, mild hybrids i altres  formats tornen a tenir espai al tauler. Segon, desplaça part del compliment de la  norma del vehicle a “l’enginyeria de compliment”: certificats, crèdits, comptabilitat  i verificació. Tercer, converteix aquest 10% en una vàlvula de salvació per a  empreses que, amb un 100%, s’haurien vist obligades a reconvertir-se del tot. 

El problema és que la descarbonització industrial és cara i, sobretot, irreversible. Quan una empresa inverteix en electrificació, bateries, redisseny de producte o  contractes d’energia renovable a llarg termini, no pot desfer les inversions si la  política canvia. Si el regulador rebaixa l’objectiu que havia presentat com a brúixola,  apareix un convidat incòmode: el risc regulatori. I el risc regulatori té una traducció  molt terrenal: el capital es fa més car i les decisions es retarden. 

Això crea un dilema competitiu incòmode. Les empreses que s’han mogut ràpid i han apostat fort per la descarbonització poden sentir que han arriscat massa aviat. Les que han esperat veuen confirmada la seva estratègia: guanyen temps, opcions  i marge per seguir explotant actius amortitzats. La descarbonització deixa de ser un  requisit inevitable per competir i passa a ser una aposta estratègica. I quan és una  aposta, l’incentiu per fer-la es dilueix.

Cal dir-ho: un 90% continua sent molt. El gruix dels vehicles nous seguirà sent,  previsiblement, de zero emissions. Però el debat clau no és el percentatge, sinó la credibilitat del trajecte. Quan es rebaixa del 100% al 90%, s’explicita que la  combustió “encara jugarà un paper” més enllà del 2035 i es crea un sistema de  compensacions que permet complir sense eliminar del tot les emissions al tub  d’escapament. El final deixa de semblar final. 

A tot això s’hi afegeix el context: la UE ja venia introduint flexibilitats en objectius  intermedis, com les mitjanes plurianuals per complir entre 2025 i 2027. El patró es repeteix: objectiu ambiciós, marge addicional, revisió, nova flexibilitat. El missatge  de fons que rep el mercat és senzill: si esperes una mica, potser tornarà a canviar. I, si creus que tornarà a canviar, té menys sentit moure’t ràpid. 

La paradoxa és que la Comissió diu que vol ajudar la competitivitat europea justament flexibilitzant. Però la competitivitat també es juga en un altre terreny: la  previsibilitat. Sense un marc estable, s’alenteix la construcció de capacitat  industrial neta, es frena la cadena de subministrament europea i el cost financer  dels projectes puja. Pots donar aire a curt termini i, alhora, hipotecar-te a mitjà  termini. 

Al final, el 10% no és només una xifra tècnica. És una pregunta sobre quin contracte vol Europa amb la seva indústria i amb els inversors: un en què la descarbonització  és inevitable, o un en què sempre hi ha una porta mig oberta per ajornar-la.  Si aquesta porta queda massa oberta, el primer que es descarbonitza no serà el  vehicle, sinó la confiança. 

Dani Pérez, coordinador del Grup de Treball d'Electromobilitat i Director d'Estratègia i Innovació de Km0 Energy.