Després de l’aprovació de la Directiva d’Eficiència Energètica d’Edificis (EPBD), Europa afronta un compte enrere cap a una gran transformació del model d’habitatge que ha de permetre la descarbonització del parc immobiliari. Aquesta norma estableix que tots els estats membres han de dissenyar una fulla de ruta perquè, l’any 2050, tots els edificis assoleixin les zero emissions.

Tanmateix, només el 12,3% dels catalans coneixen aquesta normativa, cosa que situa Catalunya com la segona comunitat autònoma amb menys grau de coneixement sobre l’EPBD, segons dades del III Observatori UCI sobre Habitatge i Sostenibilitat.

Aquest desconeixement contrasta amb la magnitud del repte. Prop del 80% del parc residencial català es troba en les lletres energètiques més ineficients —E, F o G—, fet que implica que milions de llars necessitaran afrontar millores per adaptar-se a la nova legislació europea. Tot i això, la percepció ciutadana no reflecteix aquesta realitat: quatre de cada deu propietaris creuen que casa seva és eficient, malgrat que les dades tècniques mostren el contrari.

La manca d’informació sobre les polítiques i els mecanismes que impulsen la rehabilitació energètica és un símptoma d’aquesta profunda bretxa. Només el 34,8% dels catalans afirma conèixer les ajudes o fons europeus Next Generation EU destinats a rehabilitació energètica, i tan sols el 17,2% sap de l’existència de productes de finançament verd, com les hipoteques sostenibles. En un context en què la rehabilitació serà clau per complir els objectius europeus, aquesta desinformació pot esdevenir el principal fre de la transició.

Malgrat aquest desconeixement generalitzat, l’interès ciutadà hi és: el 53% dels catalans estaria disposat a invertir una mitjana de 13.046 € per millorar la sostenibilitat del seu habitatge, motivats sobretot per l’estalvi energètic i el confort, més que no pas per la reducció de l’impacte ambiental. Però la voluntat topa amb obstacles estructurals: el cost de les obres i la falta de consens entre veïns continuen sent les grans barreres que dificulten l’acció col·lectiva a les comunitats.

Aquesta desconnexió entre la normativa i la percepció social actua com un autèntic fre a la transició energètica. Mentre les directives europees dibuixen un camí clar cap a un parc residencial més eficient i amb menys emissions, una part important de la població encara no percep la urgència del canvi. La bretxa entre allò que exigeix la regulació i el que el ciutadà entén o valora frena la transformació del model energètic: sense una comprensió real dels beneficis i del seu impacte, difícilment es podrà impulsar la rehabilitació i la modernització necessàries dels habitatges catalans.

Catalunya, pel seu pes demogràfic i econòmic, no es pot permetre quedar enrere. La descarbonització del parc immobiliari no és només una obligació reguladora és una oportunitat econòmica, social i ambiental. Però per aprofitar-la, cal informar, sensibilitzar i acompanyar la ciutadania en aquest procés. Perquè sense coneixement, no hi ha transició possible.

Laura Visier, directora de Rehabilitació a UCI