En plena transició energètica i davant l’emergència climàtica, disposem de poques eines tan potents com els Certificats d’Estalvi Energètic (CAE). I, malgrat això, la seva implantació a Espanya encara és tímida, enrevessada i poc coneguda. Ens cal una reflexió seriosa si volem convertir aquesta eina en un autèntic motor de canvi.

Els CAE són, en essència, un reconeixement formal que una actuació ha comportat una reducció real del consum energètic. Neixen del sistema nacional d’obligacions d’estalvi, impulsat per la Unió Europea, i ofereixen una alternativa atractiva a les grans comercialitzadores d’energia: poden complir part de les seves obligacions adquirint aquests certificats en comptes d’abonar directament les quantitats corresponents al Fondo Nacional de Eficiencia Energética.

Això, que sobre el paper sona senzill, es complica quan mirem el funcionament real del sistema. Per generar un CAE cal executar una actuació d’eficiència energètica (com ara substituir una caldera per una bomba de calor o renovar un sistema d’il·luminació), quantificar els estalvis obtinguts, verificar-los amb una metodologia reconeguda i finalment certificar-los. A partir d’aquí, aquest certificat pot ser adquirit per una empresa obligada i utilitzat com a part del seu compliment normatiu.

Fins aquí, tot correcte. El problema és que tot plegat és, massa sovint, un camí ple d’entrebancs. Desconeixement generalitzat del procediment a seguir per generar CAEs, tramitacions complexes, costos inassumibles per a projectes petits, dificultats per accedir a dades energètiques fiables... Els reptes són molts, i calen mesures clares per superar-los.

Hi ha accions que generen CAE i que tenen un impacte clar i mesurable: des de la substitució de sistemes de climatització i millores d’aïllament en edificis, fins a optimitzacions de processos industrials o renovació de flotes de transport. Sectors com la indústria, el comerç o els serveis poden beneficiar-se’n, i alhora contribuir a la reducció d’emissions. Però, si no es facilita l’accés al sistema, aquests potencials es perden.

Una de les claus és fer més accessible i eficient el procés administratiu. Digitalitzar tràmits, simplificar documentacions, agilitzar verificacions. Però també cal fer pedagogia. El sistema és pràcticament desconegut per moltes pimes, ajuntaments o consumidors que podrien liderar projectes transformadors si sabessin com fer-ho. Calen campanyes de difusió, formació específica i suport tècnic.

També és urgent revisar les fitxes tècniques que defineixen què es pot certificar i com. No té cap sentit que la millora de l’envolupant tèrmica en edificis industrials no generi CAE, tot i el seu impacte en eficiència energètica i els beneficis ambientals associats, com ara la retirada del fibrociment. Hem de revisar aquestes rigideses amb mirada estratègica.

I encara més: caldria que, a l’hora de quantificar els estalvis, es tingués en compte tota la vida útil del projecte, i no només el primer any, fet que faria més atractiva la inversió i reconeixeria millor els beneficis a llarg termini. Actualment, la Llei 18/2014 de Certificats d’Estalvi Energètic només permet fer càlculs d’estalvis energètics amb base anual. La modificació legal, tot i estar preparada, encara està pendent d’aprovació del Ministeri.

Els CAE són molt més que un instrument tècnic. Són una oportunitat per dinamitzar el mercat de l’eficiència energètica, implicar el sector privat, reduir emissions i generar nous models de negoci. Però perquè això passi, cal creure-s’ho i posar-hi els mitjans.

Espanya no pot permetre’s el luxe de desaprofitar aquesta eina. La transició energètica no s’assolirà només amb grans plans i infraestructures: cal mobilitzar cada agent, cada territori, cada oportunitat d’estalvi. I els CAE poden ser un element clau si aconseguim fer-los créixer amb sentit comú, amb visió i amb ambició.