6 Nov.

Adreçant-me com faig als membres del CEEC no cal que m’estengui en allò relatiu a la motivació de la transició energètica, ni en la seva urgència ni tampoc en les oportunitats de negoci que comporta per al nostre teixit productiu. Tampoc cal que m’allargui exposant la necessària coresponsabilitat entre administracions, ciutadans i empreses. Ni molt menys en les opcions que s’obren davant nostre en crear innovació en nous productes i en procediments administratius amb la vista posada a accelerar i facilitar tot allò relatiu a la transició. Tampoc cal estendre’s en el seu abast. Tots sabem que cal treballar tots els fronts: dissenys que portin a la reducció de demanda, màxima eficiència energètica i total ambició en la implantació de renovable, emmagatzematge i reconversió de fonts energètiques. Tots els membres del CEEC  saben, de sobres, cap on cal caminar.

Allò que motiva aquest escrit és posar l’accent en la necessitat de crear un relat. Sempre m’agrada dir que formar i informar és apoderar. Només des del coneixement d’on som i cap a on hem d’anar podrem escometre el necessari canvi disruptiu del que tant parlem que cal d’abordar: el canvi  d’escala en renovable implantada i el canvi d’escala en demanda minorada. Deixem de parlar de MWh i parlem de GWh o fins i tot si cal, parlem de TWh.

Una prova d’aquesta necessitat de relat és l’aparició del sorprenent nombre de llibres publicats enguany, en relació a la transició energètica. Hi ha interès en conèixer on som i cap on hem d’anar i sobre el com fer-ho. I és clar, hi ha voluntat dels editors en cobrir aquest interès. Mai com ara no s’havia parlat tant d’energia. Serà per la volatilitat de preus del 2021 i 2022, serà per la pressió del clima, que ara és una evidència, o serà per l’estrenyiment via normativa, cada cop més exigent, amb la vista posada a evitar emissions de GEI.

El fet és que ara hi ha molta informació a l’abast. Informació destinada a la ciutadania. Llibres tècnics i assajos, tots ells destinats a apoderar empreses i persones i explicar  la directa correlació entre l’ús de l’energia i el canvi climàtic.

Però aquesta necessitat no sembla correspondre’s amb la realitat. Si més no a Catalunya on la renovable no fa el creixement disruptiu que se’ns demana des de les  institucions europees. Ni tampoc avancem prou en la reconversió cap a un model 100% elèctric. Camí imprescindible que la PROENCAT 2050 ens assenyala per a ser un País neutre en carboni i donar compliment a la nostra pròpia Llei 16/2017 del canvi climàtic.

A Catalunya l’objectiu dels 15 GW que hem de tenir en renovable operant i els 2 i escaig GW en emmagatzematge semblen per ara una fita llunyana. També la fita de reduir la demanda energètica. Certament, a data d’escriure aquestes notes, no disposem encara del balanç energètic anual i reconeixem que no podem parlar amb acurada propietat. La darrera informació completa data de 2019 però disposem d’un avançament amb dades provisionals del 2022 sobre el Sankey elèctric. Però per la informació que podem caçar de les respostes parlamentaries fetes a Govern o de les mateixes declaracions fetes pels seus propis responsables en l’àmbit d’energia, no sembla que ens puguem apropar a la fita que ens anunciava la  PROENCAT pel 2030.

En paral·lel des de l’Aragó veiem que s’albiren 5 línies de molt alta tensió d’us privatiu, que ens evacuaran la renovable que allí es generi a les subestacions “ocioses de renovable pròpia” que tenim aquí. A aquestes línies se n’hi afegiran de públiques implantades per REE i que ja estan aprovades en la planificació ministerial. Tradicionalment, Catalunya ha estat un País de gent amb empenta. Les revolucions industrials es van iniciar al nostre territori, les línies ferroviàries, les telecos, les autopistes... som un País emprenedor, però tinc la particular sensació que hem perdut pistonada i ara som un País que tot ens  sembla malament. Em nego a pensar que això sigui per pur negacionisme del canvi climàtic i el de no voler participar activament en la transició energètica. Vull pensar que és la  mancança de relat que ens fa desconeixedors del punt on som i el repte a  afrontar.

Hem estat molt aturats. Des del 2009 que no creixem en renovable. El DL 19/2016 va aixecar una expectativa de 14 GW de cop. Això va espantar el territori i l’oportunisme polític tampoc no va ajudar. La intencionalitat era bona però novament ens va fallar el relat. Govern va tirar pel dret, apressat per les mocions que anava aprovant el Parlament (amb el vot favorable de tot l’arc parlamentari) però la gent i els seus representants al món local sembla que no ho veia igual que els seus representats a la Generalitat o Parlament. Així fou com el Govern, a finals del 2021 i a meitat del 2022 va decidir modificar el DL16 amb dos DL nous el DL 24/2021 i el DL 5/2022. Avui la situació és que tenim fotovoltaica en tramitació i mercès a l’esforç privat i les ajudes del NextGeneration que han desbordat les nostres institucions, tenim més de 937 MW fotovoltaics d’autoconsum (Fitxer Registre d'Autoconsum a Catalunya a octubre 2023). Però aquells 14 GW d’expectativa s’han reconvertit en tant sols un terç de la que vam aconseguir. Els inversors hi ha qui diu que han marxat. No els agrada tant anar i venir legislatiu. Amb això, des de Govern s’aposta per arribar al 2030 amb 3 GW de fotovoltaica i eòlica addicionals a la renovable que avui tenim en operació. Ens quedarem doncs, a poc més de la meitat de camí.

Amb tot, em reitero en la necessitat de crear un relat. Un relat que expliqui perquè hem de fer transició energètica, que expliqui que ens calen 15 GW i això només si fem els deures de reduir la demanda d’energia en un 32,5%. Que sí, que aquesta minoració de demanda ja està contemplada quan diem que calen 15 GW renovables perquè altrament, ens caldrà encara força més potencia... Alternativament, sempre podem tirar pel camí fàcil: prorrogar els quasi 3.000MW de nuclear una o dues dècades més.

No tinc clar que puguem evitar les MAT de l’Aragó. Però si no podem evitar-les m’agradaria  que fos per evacuar la nostra renovable cap a l‘Aragó, no pas a l’inrevés com pinta que serà. Cal un esforç gros i el CEEC és una eina important com a nucli generador de nous productes i llavor  de la innovació en l’àmbit de la transició però també com a eina per a crear relat; com a vehicle per a difondre la necessària, disruptiva i urgent transició que ens mana Europa i la pròpia necessitat de ser tots nosaltres, coresponsables en la lluita pel clima.

Manel Torrent actualment exerceix de Director tècnic de l’Agència d’Energia de Barcelona, havent sigut ex-Director de l’ICAEN i de la DG energia, seguretat industrial i seguretat minera. Darrerament ha col·laborat en l’elaboració del llibre Renovables: l’energia de la llibertat, juntament amb Ramon Tremosa i Jaume Morron.