19 Maig

Amb més de 120 anys d’història Bassols Energia és una de les entitats de referència al territori català tant en la distribució, comercialització i generació d’energia. En aquesta entrevista el seu COO, Miquel Bosch, fa un repàs al llegat de l’entitat i parla sobre els temes d’actualitat al sector, com ara l’apagada elèctrica o la lentitud en el desplegament de renovables al territori català. També, però, fa referència a alguns dels reptes que han d’enfrontar per tirar endavant projectes o les perspectives de l’empresa en els pròxims anys.

Més de 120 anys d’història... Quin és el llegat més important que ha deixat l’empresa al territori en tot aquest temps?

Tot va començar amb la compra de la concessió de l'enllumenat públic de Banyoles, el 1903. A partir d’aquí el llegat més important de Bassols Energia és, sens dubte, haver estat una empresa compromesa amb el territori des del primer dia. Portem 120 anys acompanyant famílies, comerços i empreses, aportant energia i estabilitat fins i tot en contextos difícils. Hem estat presents sempre, al costat de la gent. Aquest vincle ens defineix, i ens fa sentir part activa del progrés social i econòmic de la nostra zona.

Quin paper juga l'arrelament territorial en la manera de fer de Bassols Energia?

És un dels nostres pilars. L’arrelament no és només una qüestió geogràfica, sinó una manera de fer. Coneixem el nostre entorn, escoltem les necessitats reals i construïm relacions de confiança amb la comunitat. Això ens permet actuar amb proximitat, però també amb responsabilitat. Apostem per proveïdors locals, col·laborem amb entitats del territori i reinvertim en projectes que tenen un impacte directe en la qualitat de vida de les persones que viuen aquí.

Des de 1905 fins avui, Bassols ha passat per canvis de règim, crisis, transformacions tecnològiques... Hi ha alguna lliçó que us hagi ensenyat el passat que apliqueu avui? 

Moltes. Però potser la més rellevant és que la capacitat d’adaptar-se és clau per perdurar. Ens hem reinventat moltes vegades, però sempre amb coherència als nostres valors. El passat ens ha ensenyat que cal tenir una visió a llarg termini, actuar amb rigor i apostar per la innovació sense perdre de vista les persones. També ens ha ensenyat que les crisis poden ser oportunitats per avançar amb més solidesa.

Un fet històric destacable que podríem afegir és l’apagada elèctrica que fa menys d’un mes va deixar la península Ibèrica a les fosques. 

Ha estat un fet històric i excepcional, com ho demostren els més de 100 anys d’història del sistema elèctric, en què amb la història més recent (últims de 50 anys) no s’havia produït cap incidència d’aquest tipus. Per tant, la història recent, avalada per un sistema robust i fiable ha de fer que aquest fet ens sorprengui. És clar que sempre hi ha hagut la probabilitat, per petita que sigui, que un fet d’aquest tipus succeís, però aquesta probabilitat, i una apagada general en l’historial, no ha de fer perdre la confiança ni dubtar sobre la fermesa de la xarxa i la seva operació. Si prenem perspectiva, el sistema elèctric peninsular ha operat amb resiliència durant molts anys amb una transició del model de generació fòssil i centralitzat a un model renovable i més descentralitzat, amb èxit. La composició de generació que cobria la demanda durant el moment de l’apagada, no era excepcional, era similar a la que podia haver-hi altres dies anteriors o altres anys recents en èpoques similars.

Quina és la teva visió de què va passar?

La veritat és que ho desconec, i la informació que han fet pública les entitats amb accés directe als fets no ha ajudat gaire a aclarir què va passar exactament. El sistema i la societat necessiten més transparència i explicacions tècniques rigoroses.

Dit això, no crec que aquest incident sigui un senyal d’alarma sobre una suposada fragilitat del sistema. Més aviat, cal veure’l com una anomalia estadística, dins d’un sistema que, globalment, ha demostrat una gran capacitat d’adaptació i fiabilitat.

Segons les darreres investigacions tot apunta que es va produir una desestabilització de la freqüència.

No puc opinar. Crec que és precipitat amb la informació actual.

Hi ha prou tecnologia desenvolupada per implementar elements que actuïn com a estabilitzadors de la freqüència?

Sí, existeixen. Però no soc expert tècnic en aquest tipus de dispositius. Un sistema 100% renovable pot funcionar de forma aïllada, la tecnologia existeix, i potser caldrà una actualització dels requisits en noves instal·lacions, però prèviament cal claredat en la conseqüència de l’incident i les causes que ho van ocasionar, per poder analitzar quina és la solució necessària per evitar que es reprodueixi.

L’apagada ha accentuat encara més el debat sobre com integrar una generació renovable cada cop més abundant.

És evident que el sistema elèctric s’està tensionant, com era previsible en el marc de la transició energètica. L’entrada massiva de renovables, l’impuls del vehicle elèctric i l’electrificació creixent de l’economia són factors que necessàriament havien de posar a prova l’estructura actual. Era un escenari esperable, desitjat i planificat. Per això, no considero que aquest context hagi de reobrir el debat sobre el model energètic, sinó més aviat impulsar una reflexió sobre com millorar-ne la implementació i gestió.

La transició energètica té com a grans objectius la sostenibilitat ambiental i la independència energètica d’Europa. Passar a un sistema més electrificat i basat en renovables és, amb diferència, la via més coherent amb aquests objectius. Com qualsevol opció, té avantatges i inconvenients. Aquest fet ens ha de fer reflexionar sobre la planificació i l’execució del pla, però crec que seria un error reobrir el debat sobre el model. 

Aquest moment ens ha de fer repensar la planificació i l’execució, no pas posar en dubte el rumb. Si compartim —com fins ara— que els objectius principals són avançar cap a un sistema sostenible, i que garanteixi la independència energètica de l’exterior, crec que no hi ha debat. Per tant, la pregunta és: han canviat aquests objectius? Si la resposta és que no, llavors el debat ha de centrar-se en com millorem la integració renovable i l’electrificació del consum d'ara endavant, no en si hem d’aturar-la o revisar-la.

La clau és l’emmagatzematge?

Sens dubte, si revalidem que els objectius que es persegueixen segueixen essent els que acabem de comentar, l’emmagatzematge és clau per a l’estabilitat del sistema, davant la variabilitat i falta de capacitat de gestió de la generació renovable. És molt important diferenciar entre els diferents horitzons temporals de capacitat d’emmagatzematge que el sistema necessitarà; emmagatzematge diari, emmagatzematge estacional... Però tots ells seran clau si volem arribar a un sistema elèctric amb un 100% de generació renovable.

La tecnologia està prou avançada per implementar sistemes massius d’emmagatzematge?

La tecnologia existeix i està en evolució constant, però no podem oblidar que Europa és pionera en la implantació d’un sistema 100% renovable, per les seves característiques estratègiques, de falta de recursos derivats del petroli. Això fa que Europa sigui el gran client d’aquests sistemes actualment, per a una implantació massiva, i que la tecnologia existeix, però és recent. Podem dir que la seva implantació i producció massiva han començat als principis dels 2000, i entre 2010 i 2025 han registrat el gran increment. Amb el que clarament no estem davant de tecnologies i solucions en fase de maduresa. Tecnològicament i econòmicament se seguirà evolucionant i millorant en els pròxims anys sens dubte, però ara com ara ja disposem de la tecnologia per tal que sigui aplicable, i no suposi un fre per la transició.

Una altra clau és convèncer el territori que la transició energètica és necessària...

Cal abordar l’acceptació social i política, especialment en el cas de Catalunya, sobre la implantació de plantes de generació i emmagatzematge en el territori. És clar que tenen el seu impacte ambiental, que no és desitjable, però és imprescindible per l’evolució econòmica del territori i la societat. I en el cas de l’emmagatzematge, les centrals hidràuliques amb embassament i les centrals de bombeig, són un gran actiu dels que no podem prescindir, i a ser possible s’hauria de promoure la construcció de noves instal·lacions d’aquests tipus.

Moltes veus ara advoquen per perllongar la vida dels reactors nuclears a l’Estat.

Cal un full de ruta per arribar a l’objectiu final, un sistema 100% renovable, que sigui pragmàtic i realista. La potència d’una planta nuclear no és fàcilment substituïble amb centrals renovables, i segurament són els actius que més controvèrsia generen en el sector juntament amb les centrals de gas. Incrementar la vida útil de les nuclears, més enllà de la vida útil pel qual van estar construïdes clarament introdueix un factor d’increment del risc d’accident, que s’ha de considerar. Igual que la gestió i emmagatzematge dels seus residus. I essent conscients que Europa disposa de pocs recursos de matèria primera d’urani, és una font d’energia que no hauria de formar part del mix de generació objectiu final.

Però dit això, cal revaluar la situació actual i l’impacte de tancar les centrals nuclears segons la planificació establerta l’any 2019, per valorar els impactes de subministrament i efectes econòmics que pot suposar seguir amb el pla, sense considerar si la resta de variables que l’havien de fer possible també s’estan complint i es va en camí d’assolir-les.

Creus que és important en aquest context, sobretot a Catalunya, on les renovables avancen més lentament?

En el cas de Catalunya, la reflexió crec que hauria de ser la mateixa que he comentat anteriorment, i aquí si que tenim un indicador que clarament ens ha de fer qüestionar l’excussió que s’ha fet i s’està fent de la transició energètica, i és la falta d’implantació de renovables en el territori.

Aquest fet pot portar a allargar la vida útil de les nucel·lars catalanes, però no pot ser una decisió definitiva i infinita, pel que cal reaccionar ja, en la implantació de renovables, així com la reinversió necessària en la xarxa elèctrica catalana, per poder absorbir aquesta nova generació necessària, així com l’electrificació del consum. Hem de recordar que el desenvolupament energètic del territori a principis del segle passat, va permetre i promoure la revolució industrial, essent una de les zones pioneres de l’estat. I la història ens ha de fer prendre consciència i tenir sentit d’urgència en què ara no es pugui convertir en un fre a aquest desenvolupament econòmic i social.

Respecte de la penetració de les renovables al territori, quines decisions creus que hauria de prendre l’administració per accelerar tot el procés?

Recollint els meus comentaris anteriors, crec que cal prendre un sentit d’urgència en aquest àmbit degut al retard que portem acumulat. Així com una comunicació social, per tal de fer entendre de la seva necessitat, tot i l’impacte al territori que és inevitable. D’altra banda, l’alternativa és seguir amb un model similar a l’actual, on més enllà de l’impacte mediambiental que genera en el nostre medi ambient, també afecta econòmicament.

Recentment, hem vist la vulnerabilitat del nostre sistema econòmic depenent de l’exterior, en el cas del gas, la nostra dependència de Rússia i el nord d’Àfrica, on les seves decisions i conflictes diplomàtics, fan trontollar els costos de la nostra energia primària, tant en l'àmbit industrial com domèstic. Actualment, estem substituint aquesta dependència per una dependència dels Estats Units d’Amèrica i de l’Orient Mitjà, amb un transport marítim molt més contaminant i costos, fet que Catalunya i Europa faci 4 anys que tenim un preu de l’energia primària molt superior al de la resta de competidors mundials, on els preus energètics estan pràcticament recuperats als nivells previs a la COVID-19 o fins i tot inferiors, en el cas dels EUA.

Un cas molt similar és el que tenim amb els combustibles derivats del petroli, on afortunadament, recentment els preus mundials i també dels nostres proveïdors exteriors, són molt continguts i no empitjoren aquesta situació de desavantatge econòmic de la indústria i la societat. Però el risc d’inestabilitat amb els costos que ens poden marcar des dels països que depenem és la mateixa.

Darrerament, des de Bassols heu posat en marxa d’un nou parc fotovoltaic, amb 22.000 panells solars i una capacitat de 9 MWp. Quins són els principals reptes que trobeu per tirar endavant aquest tipus de projectes?

Actualment, el principal inconvenient per tirar endavant aquest tipus de projectes, és la capacitat de connexió a la xarxa elèctrica. Aquí podem parlar de similituds en l’apagada elèctrica del passat 28 d’abril. La xarxa elèctrica Ibèrica estava en un nivell de capacitat molt còmode a principis dels 2000, però com era previsible, durant la transició cap a un nou model renovable i d’electrificació de l’economia, la xarxa havia d’arribar al seu punt de màxima congestió mentre es realitzava la substitució de fonts de generació i l’electrificació dels punts de consum. Dins aquesta transició, per obtenir el menor impacte econòmic possible durant el procés, l’equilibri és molt difícil, i el desitjable econòmicament és arribar al punt òptim possible de congestió de la xarxa, abans de realitzar noves inversions, alhora que es van retirant els actius (generació i consum) antics i aprovisionats a partir de combustibles fòssils.

Podríem dir que en els últims anys estem en aquest punt. El 2010 el mix de generació renovable era del 35% (amb només un 2% d’energia solar), mentre que en el 2024 el mix de generació ha estat compost per un 56% d’energia renovable (17 % solar). Els primers % són els “fàcils”, ja que el seu impacte i absorció per al sistema és, podem dir senzill. Però arribar als % més elevats, o a partir del 80’ s % serà el més complex pel sistema.

A partir d’aquest punt, i amb els nivells de saturació actuals, és on l’operació i estratègia de la xarxa guanyen molta importància, on és imprescindible la inversió en capacitat de xarxa, a tots els nivells, així com comença a ser crítica la introducció de la gestió de la demanda, d’una forma massiva, per l’estabilitat del sistema. Possiblement, aquests 2 punts són els que guanyaran més rellevància durant els pròxims anys.

També heu fet una aposta clara pel vehicle elèctric. Quin és el fre que troba aquest sector per desenvolupar-se?

El vehicle elèctric és clau per l’electrificació de l’economia, i per l’electrificació del transport, ja que suposa un gran consum d’energia primària provinent dels combustibles fòssils. Però també és clau per aportar flexibilitat en el sistema, donada la gran capacitat d’emmagatzematge que suposaran les bateries dels vehicles en el sistema.

En aquest cas, però, i en el moment actual, crec que el fre en el seu desenvolupament no és degut a problemes tècnics ni relacionats amb el sistema elèctric, sinó socials i de confiança dels consumidors.

Per altra banda, com tots haurem escoltat alguna vegada, hi ha desconfiança sobre l’autonomia del vehicle elèctric en la major part de la societat. Alhora que el cost d’inversió d’un vehicle elèctric està per sobre dels vehicles de combustió, tot i que aquest cost es veu compensat pels estalvis en el consum, és un fre en el moment de la decisió de l’adquisició del vehicle.

Però per últim, crec que hi ha un altre factor molt important, que és el fre en l’impuls del vehicle elèctric que vivim actualment, provinent d’Europa, on la pressió de les automobilístiques europees i els seus reptes de competitivitat amb altres competidors mundials en matèria de mobilitat elèctrica, especialment dels competidors asiàtics, ha causat el retard i dubte dels plans d’electrificació del transport europeu, com són els ajornaments de la normativa Euro 7 i el rumor actual de què la prohibició de la venda de vehicles de combustió que estava prevista per l’any 2035, s’acabi cancel·lant.

És comprensible que Europa tingui dubtes, sobre aquestes decisions per l’impacte que pot suposar a la seva economia, i la societat en general, i com en tots els aspectes relacionats en la transició, cal fer una revaluació periòdica dels objectius i assoliments. Però, per altra banda, la incertesa és el pitjor enemic, per un avanç ferm cap al nou model energètic.

Com veu el futur del sector energètic en els pròxims 10 anys?

Estem entrant en la fase més complexa de la transició, com he comentat anteriorment els % finals d’integració renovable i electrificació de la demanda, suposen unes grans dificultats per la gestió del sistema i la incorporació d’aquesta nova capacitat necessària en el sistema.

Per això, estem en un punt clau, on cal revaluar el pla, per confirmar-lo i prendre decisions i accions fermes per seguir en una direcció clara, per part de tots els actors i la societat. I això s’ha de fer analitzant el passat i aprenent del moment actual, però amb una visió general i amb perspectiva de la situació actual i la visualització futura del sistema i model desitjat.

Els pròxims 10 anys poden tenir incerteses, per tot el comentat, però sens dubte són 10 anys clau per al futur del sistema i el nou model energètic. Per tant, m’imagino 10 anys apassionants, com han estat també els 10 anteriors, en un sistema en ple canvi i evolució.

Imagina que ens tornem a trobar d'aquí a 10 anys. On t’agradaria que fos Bassols Energia el 2035?

M’agradaria veure Bassols Energia com una referència en la transició energètica del país: 100% compromesa amb les renovables, digitalitzada, i amb una xarxa de clients i col·laboradors que comparteixin una visió d'energia neta, responsable i local. Però sobretot, que continuem sent una empresa propera, arrelada i amb impacte positiu real. Que puguem mirar enrere i dir que hem contribuït activament a un futur millor.